Ens remeten una col·laboració que tot seguit publiquem. Recordeu que també vosaltres podeu dir la vostra. Us animem.

CAL TINDRE PACIENCIA?

Per Joan-Carles Jover
Psicòleg
Militant del Bloc

Saben vostés què és la contaminació? És clar que ho saben. I, la contaminació acústica? Segur que també saben que es tracta d’aquell soroll desproporcionat, molest, inoportú amb certa continuïtat i del tot indesitjable. Saben que és aquell que es presenta com una intromissió, una agressió, una pertorbació de la nostra intimitat, primer, però també del medi: del medi ambient, del medi natural, del medi urbà, del medi quotidià als llars familiars. Saben, en fi, que és aquell soroll que altera la nostra tranquil·litat, la nostra pau interna, el nostre equilibri emocional.

Doncs bé. Ves per on, hi ha persones, hi han responsables de l’Administració Pública (sí, sí aquella que ha de vetllar pel nostre benestar segons la legislació de la Unió Europea, la Constitució i l’Estatut) que no saben (o no volen saber, presumptament) què és esta contaminació acústica.

Com si no podríem explicar-hi la pertorbació continuada que sofrirem divendres, dissabte i diumenge, 17, 18 i 19 d’octubre a València ciutat i els pobles costaners de l’Horta? Demostració acrobàcia aèrea, diuen que era. Doncs bé, contaminació acústica ho denomine jo. Contaminació que atempta contra els dret fonamental a la salut.

No tenien prou en un matí, no. Els calia tres dies continuats. Un d’ells feiner. Sens dubte no van tindre en compte que als col·legis de primària, als instituts de secundària i a les universitats d’estes terres hi han alumnes i professors que desitjaven fer el que els pertocava. Sens dubte, tampoc han tingut en compte els centres de dia, les residències geriàtriques, els hospital i ambulatoris on hi són el personal a cura de la salut i els residents, els usuaris i la gent que sofreix. Segur que no ho han tingut en compte estos responsables públics.

Alguns veïns i veïnes, octogenaris els més joves, em trucaren reiteradament a la porta estos dies. Em preguntaven espantats si havia passat alguna cosa, que a la tele no en diuen res: que què és aquell soroll; que si és que tornen els fascistes; que si ens van a pelar altra vegada; que què por; que quan acabarà; que l’Ajuntament no diu res perquè són els seus que tornen; que no puc dormir; que si cride als meus fills que són a l’estranger perquè vinguen per mi; que no vull estar sola.

Tot el cap de setmana. A les places Majors o a les places de l’Ajuntament o a les places de la Vila, eixe era el comentari majoritari. I què em dieu a les concentracions del divendres a la vesprada o dissabte el matí per POBRESA ZERO?. A la indignació per la ineficiència dels governants del món davant aquest problema s’unia com barrejat els senyals d’irritabilitat per la contaminació acústica: que si sols serà un dia, que no que seran tres; que els nens als bressols es desperten a deshores i bramant; que estic dels nervis; que què poca vergonya, quins brètols i poca-solta; que si caldria fer-ne un escrit; que si l’Ajuntament calla; que si mon pare està malalt; que si això o allà altre.

I l’estrany, el més incompressible, coneixent la pessa que tenim al teler, és com esta agressió continuada a terres nostres no ha sigut programada per a una setmana després. Ja saben, per al darrer diumenge d’octubre i sobre la concentració – festa davant el monestir de Santa Maria del Puig. Així a més a més de fotre’ns la salut, l’humor i la pau, ens amargarien la Festa dels valencians i valencianes.

Cal tindre paciència?