Les recents eleccions del 7 de juny el que, personalment, esperava. Què fàcil resulta parlar a bou passat, em direu. I teniu raó. Però si ben bé ho mireu vosaltres mateixa també ho sabíeu. El “sunami” del nacionalisme espanyol més purista ha guanyat, aquell que considera la Unió Europea (UE) la unió dels estats que possibilite la fusió dels mercats i la generació d’una massa crítica competitiva amb altres parts del món. S’ha plasmat, este nacionalisme espanyolista com el més potent i més engrescador, una vegada més. Va passar ja a les eleccions de 2008 i ara ningú podia dubtar-ho.
Ben bé podem dir (i és cert) que ara per ara, després de 300 anys i tan sols vint-i-set d’una exigua autonomia, no podem esperar gaire bé altre resultat. També és cert (no m’ho negareu) que la “Brunete mediàtica” i també l’altra, incloent-hi alguns “botiflers”, s’ho posen a la boca als partits polítics que majoritàriament defensen este nacionalisme espanyolista (PPSOE, PCE-IU-EU i, ara un de nou, UPyD). Algú pot dir que, per a explicar els resultats electorals, això és llançar balons fora o voler untar-se amb oli hipèric allí on més cou. No ho discutiré. Però m’agradaria aportar alguns elements reflexius, no tant per fer una anàlisi dels resultats, com per plantejar-hi (una vegada més) algunes claus que crec cal tenir en compte per al futur immediat. (…)
És una aportació de Joan-Carles Jover, i podeu demanar-nos el text complet.