L’estiu finalitza i poc a poc tornem a la quotidianitat de les nostres vides. Dimarts vaig fer una escapada a Calp. Feia vint anys que no hi anava i em venia de gust una mariscada vora mar; aquell plaer del menjar a poc a poc, degustant cadascuna de les peces, xuclant i alhora pelant-les amb els coberts escaients, i de tant en tant un colpet de vi fresc, suau, aromàtic i afruitat amb reflexos lluminosos. Després faria un bany a la platja i gaudiria de flora i fauna marina en aquelles clares i transparents aigües. Tornaria a meravellar-me amb el tossal que majestuosament domina la costa i, com un pare esquerpa però dolç amb els seus fills, protegeix dels mals esperits als banyistes i treballadors de la mar. Passejaria entre les xarxes dels pescadors que amb paciència les reconstrueixen i faríem, tal vegada, una xarrada que ells aprofitarien per encendre’s una cigarreta. Per la vesprada, abans que a poqueta nit em fera l’hora de tornar-me cap a casa, i quan el sol ja no apreta tant, m’allargaria als penya-segats i estaria una estona contemplant el vol de les gavines a la bocana del port, i a poc el sol s’amagaria darrere les muntanyes cobertes pel mant d’herbes aromàtiques i medicinals: camamilla de Maó, timó, romer, cua de gat, pica-matos, fenoll, marialluïsa, boldo, valeriana, espígol comú…
Quin desenxís, quina impotència, que depriment, infausta i vergonyosa experiència. Aquell indret ho era el que jo recordava, aquell a qui els meus pares em mostraren i aquell que jo vaig ensenyar al meu fill. Me l’han furtat. El pare Ifach ha sigut vençut per milers de diminuts essers forasters: anglesos, castellans, alemanys i altres espècies depredadores de recursos naturals. Està el penyal encercat per nocius edificis, rascacels provocadors de desballestaments dolorosos del paisatge. Els apers de pescar hi són, però envoltats per la pesta dels cotxes que ho empestiferen tot, acorralats de les construccions despersonalitzades per a turistes, que els miren com es mira als animalots del zoo: amb ulls entre llastimosos i encuriosits. I els pescadors que continuen adreçant les seues xarxes, senten en els bescoll l’alè d’aquells que més prompte que tard saben que els faran fora. Les serralades són cobertes per milers de cases unifamiliars i adossats que com una manta de cement les recobreix; i mantenen les vistes al mar, però l’asfalt que serpenteja les llomes s’ha fet amb elles i piscines escampades per tot arreu xuclen aigua dolça que no hi ha.
Ah! allò de l’assortiment de marisc a vora-mar, doncs em va assentar mal, em rebolicà l’estómec. No fou pel sufocant calor que aquell dia en feia. No fou per què en feren sentir foraster en ma casa: “Lo siento señor no le entiendo”, però ben be que s’expressaven en anglés, xinés i altres llengües (¡Quina barra que hi tenen!). No fou per què el tractament amable i familiar ha sigut reconvertit en un d’estandarditzat, de relació protocol·litzada amb el client. No fou per què l’àpat va ser engolit sacsejat per la pressió els futurs comensals d’aquell refectori sorollos ple de gom a gom i empestifat. La cosa és que algunes peces del crustacis no eren en bon estat i, conseqüentment em capgiraren els budells.
No puc dir que no tornaré mai més, per què mai és massa temps. Però si em perd no em busqueu per allí. No vull anar. Nogensmenys, si em proposen recuperar aquell indret per al país, recolzar una acció de “reconquesta” o mantindre una actitud solidària pels valencians i valencianes amenaçats de La Marina, aleshores hi faré l’esforç; mentrestant deixaré passar els vents, aqueix falsos vents de la modernitat que tant de mal ens han fet i ens fan. Em quedaré quiet, però no callat. Em quedaré a l’aguait per donar el colp que ens acoste a reclamar, demanar i promoure la refeta social, cultural, econòmica i moral del meu país: València, una nació amb una llarga història i amb un més llarg futur, pete qui pete.
Per contra, despús-ahir vaig assistir a la sardinada d’Almàssera. Ja us avance que em vaig anar satisfet a dormir. No sé si el nivell d’exigència el tinc molt baix, però us puc assegurar que a la plaça de l’Ajuntament vaig respirar un aire de germanor. Em podeu dir que la música era això o allò, i no agradant-me ni trobant-se entre les meues preferències, no m’importà massa. Em podeu dir que la castellanització va ser majoritàriament present, però convindreu amb mi que ho era per deixadesa dels mandataris i no per la gent que al voltant de les taules s’expressaven com els havien parit. Em podeu dir que hi hague moments de vulgaritat, però quina festa major no ho és fins i tot de manera convenient a rajades durant la nit. Em podeu dir que les colles de joves, i no tant joves, amotinaren fins les primeres hores d’ahir; però no tinc noticies, hores d’ara, d’actes de vandalisme. La festa va ser participativa i participada; l’organització millorable, com totes les coses humanes, va afavorir l’èxit. El poble es divertia i molts gaudien dels últims dies de vacances i altres féiem un petit esforç que el dia següent se saldava amb molta son. Ben menjats i bones converses hi foren presents. L’any proper, tal volta, vindrà Al Tall. ¡Qui ho sap!