Així començava el seu relat un amic mentre es fèiem un cafè. La seua història comença a la tardor de l’any 2006, quan d’acord amb les manifestacions del governador del Banc d’Espanya, començava un ajust suau del sector immobiliari espanyol. Poc li preocupava. Ell no s’havia ficat com alguns dels seus companys en operacions de compra d’habitatges sobre plànol com a inversió, per a que abans de finalitzar la construcció donar-li el passe i guanyar un grapat d’euros. Tampoc havia fet cas a les ofertes del seu director del banc que li proposava ampliar l’hipoteca sobre l’habitatge i canviar de cotxe o fer un bon viatge. Un poc d’enveja si que sentia al veure com gastaven els seus amics que treballaven al totxo, però ell tenia una feina que li agradava a la indústria manufacturera des de feia 20 anys.
Un any després, al mes de setembre del 2007 li digueren que havia esclatat una crisi financera als Estats Units perquè els bancs havien donat hipoteques a gent sense possibilitats reals de pagar-les i després les havien convertit en una espècie de valors que havien venut a inversionistes internacionals. Però tampoc es va preocupar perquè el seu director del banc li va dir que ells no n’havien comprat i el president del govern d’Espanya negava que estiguérem davant una recessió econòmica.
Malgrat això, prompte a la seua empresa començaren a patir la reducció del crèdit, els seus clients es retardaven a pagar i molts anul·laven les seues comandes. És així com el meu amic Vicent conegué l’ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació). En principi es tractava d’estar a l’atur durant sis mesos per tal d’adaptar la producció a la demanda. Però finalment com l’empresa, els seus clients i els seus proveïdors, depenien del crèdit bancari, els propietaris sol·licitaren el concurs (abans suspensió de pagaments) i el seu ERO acabà sent d’extinció, i…, al carrer.
Mentre Vicent buscava una nova feina, el govern i el Banc d’Espanya estaven preocupats pels bancs i les constructores. Calia barra lliure de diners barats i avals per a facilitar liquiditat als bancs, al temps que el govern s’inventava plans d’inversió locals per a que els ajuntaments feren obres i mantenir l’activitat de les constructores. Tot això tenia que recuperar l’activitat econòmica, però a ell li costava trobar una nova feina. Finalment, gràcies a un familiar fou, contractat per a sis mesos en una indústria tèxtil per a descarregar containers de producte que venia de la Xina i carregar camions amb el mateix producte cap a una gran cadena de distribució. Ara bé, amb un salari un 40 % inferior al que tenia abans que l’acomiadaren. A més a més, esta patint la pujada de l’IVA, i el seu banc ara ja li cobra comissions per tot tipus de servei. Vicent ara raona, i té clar quin ha estat el seu sacrifici, però segueix sense veure quin ha estat el sacrifici dels banquers i constructors.
Així i tot, el meu amic està content, ja que de moment té feina, encara que temporal, i s’ha fet molt escèptic. Li fa gràcia com es defensa una reforma laboral per a facilitar l’acomiadament dels treballadors, quan ara és el que més està fent-se, a càrrec del Fons de Garantia Salarial (FOGASA), és a dir, a pagar-ho entre tots. Ha llegit a la premsa que l’endeutament d’Espanya és molt gran, però sobre tot privat -bancs, empreses i famílies- i és el govern qui té que acceptar uns interessos que si l’economia no creix per sobre no podrà pagar-los.
Vicent té parella, és mestra a un col·legi públic, és a dir, funcionaria. Ell, que ha patit l’acomiadament, sap això el que val, però troba poca explicació que ara per fer la mateixa feina tinga que cobrar menys, ja que el dèficit públic s’ha disparat. I ell reflexiona, si el govern s’ha gastat diners amb obres per ajudar a les constructores, amb ajudes per a que el sector de l’automòbil poguera seguir venent cotxes, perquè la forma de compensar-ho és reduir el sou als funcionaris. I remata “el dolent ja no és el banquer ni el constructor, sinó el funcionari privilegiat”. “Jo que no he estirat el braç més que la màniga, estic pagant les conseqüències de tots els irresponsables”.
S’acaba el cafè i Vicent finalitza la seua explicació. El que més li preocupa és el futur dels seus fills i l’estat del benestar per a quan ell siga gran. Està molt pessimista i anuncia salaris molt baixos, pensions molt reduïdes, pagar per anar al metge i més per anar a la universitat. Mala peça té el teler.
És aquest un escrit del nostre company en Rafael Beneyto publicar recentment a El Faristol –