“Imaginem un poble on encara existisca la censura, segons quins texts no són convenients per la salut mental del poble i, lògicament, són manipulats”. deia la cançó d’aquell trio divertit i incisiu, però, alhora, als decennis 70, 80 i 90.
Ara, imaginem una nacionalitat (Nació no es pot emprar, no?) o regió d’Espanya on la màxima autoritat defensara micròfon en mà la “rebel•lió fiscal”; o imaginem que allí mateix es legislara marcat un pols als òrgans constitucionals legislatiu i executiu centrals de l’Estat; o imaginem que s’actuara al marge del principis de jerarquia normativa, fent servir la policia local per imposar la pròpia voluntat, abans de la resolució del conflicte institucional per mitjà dels Tribunals de Justícia; o imaginem que es propugnara no complir els Tractats Internacionals signats per l’Estat.
En aquest acte d’imaginació, em pregunte: com reaccionaria i què dirien els mitjans de comunicació, els emissors d’opinió, els editorialistes, els comunicats dels partits polítics; què ens explicarien els líders dels partits que tenen “patent de patriotisme“, vull dir, els dels PP, PSOE, UPyP, Falange, … La seua patent pareix donar-los llicència per entonar la cançó apocalíptica: ¡España se rompe! ¡España se debilita!
Ah! que diferent si aquells mateix fets i comportaments són executats per aquets “patriotes” apocalíptics; perquè aleshores, tot canvia. Tot està ben fet i les normes de l’Estat de Dret poden passar-se-les per “l’arc del triomf“.