Per construir un sentiment de pertinença nacional que vaja eixamplant-se, cal, en primer lloc, fer clara la identitat pròpia, escatir la pròpia pertinença, aqueixa consciència de pàtria, aqueixa voluntat de nació; i això no es donarà si no comporta uns rèdits ben destriats, econòmics, polítics, d’autoafirmació, etcètera. En segon lloc, és distingir on es troben aqueixes unitats amb les quals els encavalcaments són més notoris, pactant adés amb elles.

El nacionalisme no té necessàriament components de classe, així ens ho ha ofert la història contemporània, però és una carta clau en la partida del poder. El nacionalisme suposa eix necessari contrapunt quasi metafísic en un univers utilitari; la sensació de pertinença allibera molta angoixa davant l’anòmia del canvi accelerant. Així, per exemple, a molts indrets de València, alguns valencians, segurs dels quatre costats del seu origen, no s’entusiasmen gaire amb les manifestacions autòctones, com ara les falles o altres festes populars; per contra, aquells valencians immigrants recents hi cerquen la “naturalització”.

Una bona política nacional ha de cercar la integració dels nouvinguts, ordint-los en un teixit local massa saturat per a oferir mecanismes automàtics d’acollida. Invocar uns respectabilíssims i inalienables drets de cultura d’origen com a bandera per congraciar-se els immigrants menys afavorits o per emprar-los en profit propi no farà més que condemnar aquest grup a la marginació perpètua.

L’estandarització que comporta la nova aldea global demana, doncs, contrapunts particularitzadors. El nacionalisme n’és, sens dubte, un de molt ric.