Amb tot per al conjunt d’assalariats que entren en el cercle viciós de contractes pocs estables, períodes en l’atur i tornar a contractes laborals temporals, aleshores resulta molt difícil sortir-se’n. Un recurs que des de les Administracions Públiques posen a la disposició dels ciutadans és el que dispensen les Oficines d’Intermediació Laboral que, en el cas valencià, el constitueix el Servei Valencià d’Ocupació i Formació (Servef). És aquest, però, un servei amb moltes deficiències en la seua organització. La primera i principal és la ineficient territorialització en la que està implantada. Lluny d’atendre als mercats territorials d’ocupació que des de fa més d’una dècada són ban be conegudes, soles han reiterat un model administratiu que poc o res respon als interessos de l’oferta i la demanda de treball. Altres elements de la ineficiència d’aquest sistema d’intermediació són l’escàs i inadequat finançament dels Pactes Locals per l’Ocupació, la temporalitat de les polítiques d’orientació i assessorament als demandants d’ocupació, així com de les accions formatives de FPO i contínua.
De més a més, el sistema de negociació col·lectiva valencià és el que ens ho defineix l’Estat. Recordem que són dos els eixos que es presenten. L’un fa referència al caràcter general o sectorial de la negociació i, posterior Conveni Col·lectiu. L’altre, al seu àmbit jeràrquic, és a dir, els Convenis Col·lectius d’àmbit estatal predominen sobre els d’àmbits autonòmics, provincials o d’empresa, de tal sort que els d’àmbit inferior soles podem millorar les condicions laborals dels treballadors respecte als àmbits superiors. Al costat d’aspectes positius en aquest eix i trobem d’altres que no hi són tan, com per exemple que els acords adoptats en l’àmbit estatal estan predominant els interessos de les grans companyies sobre els pimes, que són les majoritàries al nostre país; a més, les millores que es podrien introduir en l’àmbit de l’empresa soles ho és en realitat quan aquesta és d’una dimensió major, mentrimentres les pimes són més donades a aplicar el conveni col·lectiu d’àmbit general.
En el fons estic apel·lant a l’excessiva predominança dels sistema productiu de caràcter intensiu en ma d’obra, al costat d’una pràctica poc desenvolupada d’inversió que les pimes fan sobre la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació. Açò fa tenir empreses poc productives i escassament competitives. Alguns diuen que aquest teixit productiu esta faltat d’un nombre de grans corporacions, però sent cert que la dimensió de les empreses és un factor, cal assenyalar que altres han dificultat, en el nostre cas, el nostre desenvolupament com el citat adés sobre la ma d’obra i que no prioritza la qualificació en el lloc de treball. Altres però també cal citar-los: una tardana i no sempre ben executada reestructuració dels sectors tradicionals valencians, poc internacionalitzats, que ha fet que gran nombre d’organitzacions del tèxtil, del joguet, del moble, del calçat ja no existeixen; mentre el capital anaren a engreixar les promotores i constructores i, després del seu enfonsament, ha deixat amb una gran feblesa el teixit industrial valencià.