Però aquesta situació de destrucció de llocs de treball no es manifesta a tots els barris per igual. El mercat de treball valencià no és, ni de bon tros, homogeni. La dualització d’aquest mercat és una característica definitòria gens positiva que ens allunya dels països més desenvolupats d’Europa socialment i econòmicament. Aquesta dualitat del mercat valencià, a més a més, és desequilibrada per una sobredimensionada taxa de contractes temporals.
La temporalitat en les relacions laborals són més intenses entre la població de joves entre 16 i 29 anys, que durant el segon trimestre d’aquest 2010 arribaren al 50,57%. Si considerem que la taxa d’atur en aquesta mateixa franja d’edat és del 28,16%, fàcilment podem deduir que poc més d’un dècada cinc d’aquests joves manté una ocupació estable (21,27%). Els joves són, doncs, el col•lectiu que més els afecta l’atur i la precarietat laboral, i aquesta situació no ha fet més que empitjorar (augmentant la temporalitat) en la darrera dècada fins a duplicar-s’hi. Per tant, el mercat de treball valencià prossegueix la seua inèrcia de temporalització en les seues relacions laborals i apareix com l’aspecte més rellevant de les xifres sobre l’atur i la contractació. Els contractes eventuals cresqueren, per octau mes consecutiu, respecte a les de 2009. De més a més, d’entre tots els nous contractes realitzats al setembre, soles el 9,8% al País Valencià foren d’indefinits (segons el Ministeri de Treball), i de tots els contractes fixes, soles l’11% representa la nova modalitat de foment d’ocupació que impulsa la recent reforma laboral del Govern central. Per tant, mentre una part, cada vegada més escurçada, del mercat de treball participa de regulacions laborals amb drets socials clarament definits per l’estabilitat, les retribucions amb beneficis socials, la participació en la gestió del centre de producció, la defensa de la força sindical i de representació dels assalariats, la protecció sobre els riscos laborals, o l’accés al mitjans de reciclatge i la formació contínua que els permet mantindre els nivells de qualificació professional. Altra part, cada vegada de major dimensió, es caracteritza per la temporalitat en la contractació, llocs de treballs de baixa qualificació, escassa protecció sobre els riscos laborals, o llocs de treball en pimes sobre les quals la presència dels representants sindicals és precària. Un mercat de treball, doncs, amb aquesta realitat socioeconòmica dual ens porta a nivell de productivitat decreixents i, per tant, ser menys competitius i, és clar, en períodes de crisi com l’actual, la destrucció de llocs de treball és molt major.
Per això, expressar-se com alguns fan sobre la classe assalariada és gaire ben difícil. Com Albert Recio diu, característiques en comú d’aquests no va més enllà d’una dependència del treball assalariat, la impossibilitat de gestionar la incertesa, l’absència d’un poder real per canviar el decurs dels esdeveniments i un augment de la pressió sobre les seues vides quotidianes. Però davant d’això, Recio observa diferències que es perceben pel propis treballadors i treballadores com més reals: nivell d’ingressos desiguals per a treball semblants, estabilitat en l’ocupació, jornades laborals, llocs de treball segons gènere, beneficis socials segons sector d’activitat i/o grandària de l’empresa, etc.