L’ACTUAL CRISI ECONÒMICA NO HAN DE PAGAR-LA ELS MERCATS DE TREBALL, AQUESTS, PERÒ, CAL REFORMULAR-LOS ARA I ACÍ.
Quan parlem de crisi econòmica no sempre ens referim al mateix. És clar que, siga el que siga, no serà gens bo. Però, no ho serà per a tots? És possible que en funció del paradigma social i econòmic o del referent territorial al qual ens adrecem o, fins i tot, de l’objectiu o expectativa de benestar que tinguem, aquesta mateixa crisi es podrà matisar amb una o altra intensitat. El que procuraré, en les lletres que tot seguit pose a la seua anàlisi, és fer un tom pel significat que per al poble valencià esta suposant-hi, des d’una perspectiva post keynesià i amb la ferma intensió de no sobrepassar un desenvolupament sostenible.
La crisi dels mercats financers que a les darreries de 2007 es va anar estenent-se com una taca d’oli, amb rapidesa com a conseqüència d’un mercat interconnectat i global, va acabant afectant al que s’anomena l’economia real, és a dir, a l’economia productiva de bens i serveis. I ho continua fent des de 2008, però no per igual en tots els països del món. De fet, l’ús que fem de les xifres agregades per descriure l’estat de la situació determinara el diagnòstic que fem i, per tant, les possibles solucions a plantejar. Un parell d’exemples ens ho situaran més comprensible. Si per l’anàlisi ens fixem a les quantitats econòmiques dels Estats de l’OCDE acordarem que el “malalt” manifesta un preocupant augment del dèficit públic, mesures proteccionistes del comerç que impedeixen el comerç i un sistema productiu construït sobre fons d’energia cada vegada més limitats i més cars. Aleshores, si aquest és (sintèticament) el diagnòstic la teràpia que cal desenrotllar passa per reduir les despeses públiques no productives, és a dir gasto corrent, transferències de capital (excepte les destinades a polítiques socials), etc.; introduir legislació que facilite el comerç disminuint les despeses; i fent passes amb fermesa en la recerca i transferència a la industria de fons d’energia sostenible. Si, per contra, el nostre focus d’atenció és l’Estat espanyol, els matisos resultaran molt importants. Així, la feblesa del teixit industrial, escassament poc internacionalitzat, de distribució territorial molt desigual i una dèbil interconnexió amb els centres d’investigació, al costat d’un sistema financer escassament orientat al negoci industrial, una xarxa de transport radial i per tant ineficient, una taxa d’atur altíssima amb més de 4,5 milions d’aturats (segons l’EPA), un envelliment accelerat de la piràmide d’edat, i l’escassa probabilitat que a curt termini surta un nou sector tractor de l’economia com ho va ser el sector immobiliari en el decenni passat. Aquest diagnòstic, per tant, porta a teràpies més ajustades a estes altres realitats. En conseqüència, no sent les circumstàncies iguals en el conjunt dels estats de l’OCDE a les de l’Estat espanyol, les polítiques a dissenyar i implantar mantenen singularitats comprensibles.
També ocorre al País Valencià. Les dades agregades dels seus territoris comarcals ens donen un diagnòstic més acurat de la realitat econòmica i social dels valencians de la què podem deduir de les d’Estat espanyol o les de l’OCDE. Així, l’actual crisi econòmica se singularitza pel seu model productiu que en els darrers tres dècades hi ha anat engrandint-se sota el paraigües o el plàcet dels successius governs de la Generalitat. Aquest model, a grans trets, es caracteritza per una transferència d’inversió de capital als sectors de serveis, i aquesta terciarització de l’economia ha deixat en una feblesa el sector industrial; un sector immobiliari molt superior a les necessitats reals i, sobretot, a les possibilitats mediambientals del territori; una molt deficient xarxa de transport interna i pitjor estat de comunicació amb la resta d’Europa (soles le port de València ciutat constitueix una excepció); un litoral molt degradat i agressions continuades sobre parc naturals o indrets d’especial protecció com les marjals, l’horta de valència, palmerars, etc. com a conseqüència de visions a curt termini de l’activitat econòmica d’aquest model; tot i disposar d’una mà d’obra qualificada, el disseny de la producció es realitza sobre la base de l’ús de la mà d’obra intensiva; etc. etc. A més a més, aquest model productiu valencià és la causa fonamental de la feblesa del seu mercat de treball.
El mercat de treball del País Valencià es caracteritza per sis trets principals, a saber. U, la molt elevada taxa d’atur. Dos, la dualització del mercat, amb un sobredimensionament de la taxa de contractes temporals. Tres, al mateix temps d’una elevada qualificació del capital humà, hi podem trobar borses de baixa o molt baixa qualificació professional, índex elevats de fracàs escolar i pocs alumnes als cicles formatius. Quatre, un deficient sistema d’intermediació laboral. Cinc, un sistema de negociació col•lectiva poc adequat a la seua realitat productiva. Sis, una preponderància del sistema intensiu de mà d’obra junt a una pràctica poc implantada d’inversió en recerca, desenvolupament i innovació.
Sobre aquest sis trets continuaré parlant.