Afortunadament el document d’anàlisi del PATPHV no ha pogut ignorar la realitat agrícola i del paisatge com l’objecte que es vol protegir, en el seu origen i en el seu futur. Això però no ha impedit que la Conselleria d’Agricultura es quedara al marge, el que es dedueix de les mancances del document en este aspecte. Com per exemple, soles es donarà participació a les organitzacions agràries com un simple actor més i no com a l’eix fonamental de la conservació; la conseqüència ha sigut provocar el seu rebuig com a primera reacció dels agricultors.
La falta d’una figura de protecció ha provocat ja la indefensió del territori a protegir davant el planejament d’infraestructures. Això, segurament ha impedit també que els valencians i valencianes ens beneficiàrem del finançament que únicament es dedica a zones adequadament catalogades, cosa que de ben segur succeirà fins que aconseguim tancar este procés.
Les reconegudes mancances del finançament municipal actual hauria d’haver fet pensar en mesures compensatòries per als municipis afectats pel be de les zones protegides. La principal pressió contra la protecció de l’Horta ve ara mateix dels Ajuntaments afectats, dependents del creixement urbanístic, una de les principals amenaces reconegudes al mateix Pla.
L’Ens Gestor, element clau de l’execució de totes les estratègies previstes, no està suficientment desenvolupat per la normativa del Pla que deixa a expenses de la futura creació detalls tan importants com la representació efectiva. En este sentit caldria tindre en compte que les associacions agràries, pel seu propi interès, són les que millor poden garantir el futur de l’Horta i hi caldria buscar una composició que garantisca la independència dels interessos urbanístics.
La viabilitat econòmica de l’Horta no pot estar fonamentada en un estudi tan superficial de l’activitat agrària real que com a conseqüència ha generat unes estratègies insuficientment dotades econòmicament. Caldria completar l’estudi amb un informe qualitatiu i quantitatiu que permetera determinar, no imaginar, dotacions suficients per a complir els objectius.
S’hauria d’haver reconegut el benefici que l’Horta ha proporcionat històricament a l’àrea metropolitana de València per tal de reconèixer també el deute que tenim amb l’Horta i assumir així els sacrificis necessaris, per a seguir beneficiant-nos-en tots plegats. Si l’Horta no té ara capacitat d’auto finançar-se caldrà fer un esforç. El que no té sentit es que el finançament de la protecció siga a costa del que s’ha de protegir. Açò que en el dies de la ILP podria haver-se plantejat, no proporcionaria en la present situació els fons necessaris i representaria protegir una extensió d’Horta residual i totalment insostenible.
Tots el municipis de l’àrea metropolitana de València, entre ells el d’Almàssera, hem d’entendre que estem arribant al límit de creixement, i en algunes zones l’hem superat ja, si es que l’objectiu primer és la qualitat de vida dels seus ciutadans i ciutadanes, i no els beneficis econòmics més immediats, que de cada metre d’Horta que ocupem ja fa temps que no obtenim compensació que ho justifique, per la pèrdua de condicions de vida que tots i totes patim.