Per Joan-Carles Jover
[email protected]
El finançament local ha estat sempre com la ventafocs. En aquests trenta-quatre anys des de la mort del dictador, al llit, tot el procés de descentralització ha anat cap el reconeixement de les nacionalitats i la creació de les comunitats autònomes d’aquelles i de les regions castellanes. Cal però una reforma urgent dels sistema de finançament dels ens locals. I això està per damunt d’altres consideracions per què el que ens juguem ara és la supervivència dels principals i més pròxims serveis dona l’Estat a la ciutadania.
Aquella urgència prové, per tant, de la voluntat per a evitar un col·lapse que molts especialistes vaticinen de les administracions públiques locals, siguen del color polític que siguen. Però, sobretot cal una reforma important. Una que redefinisca el paper de les corporacions municipals i els dels seus ens gestors als Ajuntaments.
Fins ací ho podem estar dient tots els pobles i ciutats, grans o menudes, d’arreu de l’estat espanyol. A València, però, la singularitat de l’estructura poblacional, de la seua orografia, de la densitat demogràfica i distribució de l’estructura industrial que presenta fa necessari tant la llei de comarcalització i governacions com la promoció i optimització de la cooperació intermunicipal.
Des del nostre parer, el sistema de finançament local hi hauria de descansar, almenys, sobre tres pilars bàsics, sense que per això siguen els únics a pendre en consideració.
1. Cal reconèixer que una gran part dels serveis que els Ajuntaments presten als ciutadans i ciutadanes no els corresponen prestar-li’ls per llei, però ho fan. I ho fan sense finançament de contrapartida de qui en realitat tenen les competències: l’Administració General de l’Estat, principalment, però també de la Generalitat.
2. Cal que el principal dels ingressos, via impostos, siga el més estable possible, és a dir, escassament subjecte als cicles econòmics. Així l’IBI podria ser-ne, però millorar-ne la gestió respecte de com ara es fa. Açò és, millorant el procés de revisió cadastral, aproximant els seus valors als de mercat. El govern local, a més, poden preveure d’aquesta manera, els ingressos que tindrà per aquest concepte el proper any i això aporta estabilitat als comptes i eficiència a la gestió pública que, com assenyala na Elionor Ostrom, premi nobel d’economia 2009, no soles és possible sinó també exigible.
3. Cal que les administracions locals participen en els impostos subjectes als cicles econòmics que grava l’activitat econòmica. Per exemple, amb l’IRPF; però en aquest cas caldria generalitzar-ho per a tots els municipis i no com ara. L’IVA també caldria redefinir-ho. Ara com ara, l’Administració General de l’Estat en treu molts rendiments i en canvi, els municipis no en veiem ni cinc.