Escoles, o l’educació, públiques o privades? És esta una qüestió menor?
És aquesta una disjuntiva que s’arrossega des de fa uns quants decennis i que sol portar aparellada, per qui l’emet, la seua anàlisi i un posicionament previ al propi debat. Des de visions ideològiques progressistes és comú que el punt de partida siga favorable a les escoles públiques. Tot i que amb el transcurs de la conversació poden admetre elements o trets rellevants d’un altre punt de mira. Versemblant, des de visions ideològiques conservadores el punt de partida no sol ser unànime, però si el d’arribada clarament a favor de l’escola privada.
Nogensmenys, des del meu posicionament, aquesta dicotomia d’educació o d’escola pública versus privada està habitualment farcida d’una barreja d’anàlisi simplistes, de prejudicis i de grans dosis de confusionisme, de vegades sincer, de vegades malèvol.
Als anys 70 i 80 del passat segle, quan tota mena d’agents socials, que després vam anomenar “comunitat educativa”, eixíem al carrer per reclamar, de les noves Administracions Públiques, un recolzament efectiu de l’escola pública, el que reivindicàvem era la construcció de centres escolars en tots els nivells de l’escolarització i en tots els barris i pobles del país; reivindicàvem un augment de les places docents i de la dotació en recursos didàctics per als centres. Més tard, reclamaríem ampliar les parcel•les de participació en la gestió dels centres per als alumnes i per als pares i mares, així com majors quotes de democràcia interna a l’escola. De ben prompte ja reclamàvem la gratuïtat de l’ensenyament i un major nombre de beques escolars. Tanmateix, poques vegades es definia que calia entendre per escola (o educació) pública. Gairebé pareixeria que tothom ho tinguera clar i fora unívoc el seu significat. Res més lluny de la realitat. I el temps es dona la raó quan a les reivindicacions de hui, temps de greu crisi econòmica, sent versemblants a les d’ahir sorgeix la pregunta “Què significa hui escola o educació pública sobre la qual aplicar aquelles reivindicacions o demandes?”
No tinc cap d’ànim en configurar una relació exhaustiva de concepcions sobre el que podem considerar, o no, com a tal. Em pareix molt oportuna, però, la que ens aporta el professor Antonio Viñao i sobre ella em recolze.
Des d’una perspectiva economicista, l’educació -o el centre escolar- és pública quan està sostinguda amb fons provinents dels pressupostos d’alguna de les Administracions Públiques. És clar, pot presentar-se una gran variabilitat l’argolla percentual del finançament del centre escolar. Considere però, seguint l’opinió majoritària a la Unió Europea, que la concepció de “publica” ha d’aplicar-se quan el percentatge és superior al 60 per cent. De més a més, hi ha una altra derivada, en aquesta perspectiva, per la qual la part de finançament privat pot presentar diverses naturaleses: aportació –més o menys voluntària- dels pares i mares o tutors, la venda de productes o serveis, la donació des de persones físiques o jurídiques, etc.
No se l’escapa al lector que des d’aquesta perspectiva, l’educació pública, i per extensió un centre escolar públic, seria aquell que al nostre país anomenem centres públics i centres concertats que, amb alguna excepció, tots ells sobreviuen amb un percentatge major al 60 % des de les arques de l’Administració Pública.
Des d’una perspectiva jurídica, es considera pública l’educació quan la institució docent que la imparteix és de titularitat pública. No cal recordar que els partidaris ferms d’allò que és públic desautoritzen amb rotunditat qualsevol altra consideració que no vinga precedida per aquesta perspectiva. És clar, la titularitat jurídica de les coses és aplicable als bens –materials i immaterials- i no a les persones. Per tant, en una institució educativa la titularitat s’exerceix sobre l’immoble i els bens que acull. Fer l’escola, o l’educació, amb identitat pública, i fer-ho simplement per la via normativa legal no soles és insuficient sinó, a més, és impossible; i això, perquè en gran mesura l’educació de hui no està alineada amb els valors ètics i professionals públics, ni els idearis dels centres, ni la quotidianitat de les conductes de convivència, ni la pràctica docent fins i tot.
Des d’una perspectiva d’índole prestacional, l’educació pública és aquella per la qual es presta un servei públic educacional a la universalitat de la població que es defineix prèviament com usuària. Des d’aquesta perspectiva es justifica molt sovint, tant per partits conservadors com socialdemòcrates, actuacions indiscriminades com el xec escolar o l’extensió fiscal del cost del lloc escolar. No importa, doncs, de qui és la titularitat jurídica del centre escolar, com tampoc si percep fons econòmics públics o no. Ací es considera que cada alumne, amb independència del nivell i de les modalitats d’ensenyament, com del nivell de renda familiar, tenen dret a percebre aquests serveis i ajusts.
Al nostre país ha sigut aquesta la perspectiva dominant per als estudis superiors. Així, sense importar la renda familiar de l’alumne, tothom rep via matrícula una excepció important de les despeses que, en aquest cas, van a càrrec dels pressupost de les arques públiques. També, en certa manera, l’ensenyament secundària no obligatòria presenta esta concepció.
El punt de trobada d’aquestes tres perspectives –la jurídica, l’econòmica i la prestacional – és que no posen l’accent sobre el projecte ni sobre l’ideari del centre docent i, per tant, sobre els processos d’ensenyament/aprenentatge que en ell tenen lloc. Com tampoc hi ha un posicionament sobre els elements més significativament identitaris d’un servei públic com són els elements ideològics. Parle, doncs, dels trets d’identitat que caracteritzen l’educació o l’escolla com a pública, amb independència de la seua titularitat jurídica, de les fons de finançament o del sentit prestacional que es manifeste. Aquests trets o marques característics són bàsicament sis:
1er. Universalitat de l’educació, sobretot en els nivells considerats bàsics, però com un dret que va més enllà de temporalitats, s’extens al llarg de tota la vida.
2on. Gratuïtat en els nivells i modalitats de l’ensenyament considerats com a bàsics, i progressivitat en els altres en funció del nivell de renda familiar.
3er. Cultura democràtica, tant en les formes de gestió del centre on els mecanismes i els òrgans de participació i control tenen un pes molt important, com en els valors de convivència que promou de defensa de la diversitat, de la igualtat i de la llibertat.
4ar. Obertura al seu entorn social, econòmic i cultural, com un agent actiu més.
5è. Des de la defensa de la diversitat, i promoció de la integració, actuació sobre la inclusió.
6è. Defensa dels valors laics. Les manifestacions i creences confessionals han de tindre el seu propi espai, que no és el de l’escola pública. Aquest valors laics defensen el dret dels individus a posseir unes o altres creences i a manifestar-les de manera col•lectiva en els espais que pertoca i que són fora de l’abast de l’educació pública.
7è. Ensenyament de les ciències, del pensament racional, del desenvolupament de les emocions i del pensament crític, dels pensament creatiu. Excloure de l’educació pública el pensament de dogmes, de veritats absolutes o veritats “revelades”, més propi d’altres àmbits i espais que mereixen tot el respecte, però que no poden confondre’s.
8è. Però, sobretots aquests tres destaca un que ha de manifestar-se de totes totes: l’ètica professional entre tot el personal de la comunitat educativa, especialment entre els docents, basada en la idea de la “res pública”, com allò que és comú o que és compartit per una comunitat social. Per tant, aquesta ètica professional no està subjecta al dictat del mercat econòmic ni al proselitisme partidista o religiós.
Per Dr. Joan-Carles Jover