UN PATRIOTA DE 99 ANYS

Quan la Mare de Déu d’Agost era passada em van convidar a la festa d’aniversari d’un amic d’un amic. Ja saben, un d’aquells actes socials als quals acudeixes de xiquet amb molta il•lusió i alegria, però d’adult fa sempre mandra, quan no fàstic, la rialla quasi histèrica del nen o de la nena que ha vist complert el seu millor somni de ser el centre d’atenció de totes les mirades, tots els comentaris -sempre positius, és clar- totes les benaventurances. I què em dieu quan l’homenatjat és un adult. Aleshores la comèdia es converteix en drama i el drama en tragèdia. Diuen que després d’un d’aquest actes socials un gran nombre de parelles sentimentals se separen, els adolescents deixen de parlar als pares, els nebots i els oncles s’odien a mort i els veïns, fins llavors de convivència harmònica, entren en el cercle de la rivalitat desmesurada.

Doncs bé, la convidada era, aquesta vegada, ineludible i he de reconèixer que em feia especial il•lusió anar-hi. De fet, no ho considerava un acte social -que ho era- de protocol rigorós, ni tan sols d’informal, que ben bé no sabria explicar com seria. Però venia precedit per un article d’opinió a la premsa signat per alcoiana na Isabel-Clara Simó. El cas és que jo acompanyava a mon pare a homenatjar a un amic seu que complia 99 anys. Què és! Va nàixer a Paiporta el 19 d’agost de l’any 1910 en el nucli d’una família religiosa i de llarga tradició carlina. Es traslladà a l’Alcúdia, on estudià fins que ingressà com intern a l’Acadèmia Cavanilles de València ciutat a 1921 per cursar el batxillerat. Després vindrien els anys a la Facultat de Farmàcia a Madrid, on arribà, amb 17 anys, en un vago de tercera classe i seients de fusta d’un tren carregat de maletes i flaires d’humanitat. Quan es llicència torna a València, a l’Alcúdia per regentar la farmàcia que era vacant aleshores. Cofundador de l’Agrupació Valencianista la Senyera a l’Alcúdia 1932. Firmant de les Normes de Castelló. La Guerra d’Espanya li sorprengué a Madrid i al maig del 37 va ser cridat a files a València ciutat. Final de la guerra, inici de la repressió i pas per la presó. Represa de la vida professional com docent en acadèmies i en domicilis particulars a la ciutat de València. Articulista i corresponsal del Levante. Contertulià incansable. De matí, Professor d’Institut de Secundària; de vesprada, analista per a la fàbrica de sucs de taronja; i de nit lector impenitent.
I com noranta nou anys donen per a molt i als llibres està tot escrit, no en diré més. Soles que quan vaig encaixar la mà d’en Josep-Lluís Bausset, i mirant-nos als ulls, vaig sentir la força d’un patriota que se sap que no està sol. Era la imatge viva de com de resistents podem ser els valencians. “Estime molt al teu pare“, en digué amb veu emocionada. “Totsdos li estimem a vosté“, li contestí. Les mirades de complicitat digueren la resta. Estavem envolts pel xiuxiuejar de moltes i creuades converses d’amics i parents.
La celebració, animada per dolços, es completà amb diverses cantades del folklore valencià, corejades per tots els assistents amb emoció sentida. Mentrimentre en venia a la memòria la dedicatòria que Bausset li feu a mon pare del llibre biogràfic publicat per Tàndem edicions, i signada al novembre de 2000: “Al bon amic Francesc Jover i Dominguez i resta de la família, que ve a la reunió setmanal en la que ens reunim uns patriotes, com a prova de ferma amistat“.

Tots ens acomiadarem amb: l’any que ve la farem de ben grossa. 100 anys no es compten tots els dies i pares de la pàtria, en vida, tampoc.